Entrades

Disc de la setmana: “Record”

RecordInternacionalment coneguda com la meitat del grup Everything But The Girl, la carrera en solitari de Tracey Thorn ha entregat joies del pop com l’empàtic Love and its opposite (2010).

Retorna ara amb Record, un disc ballable amb cançons d’apoderament femení, plenes de la delicada força característica de Thorn.

Les seves lletres basculen entre la mirada crítica envers el món dels famosos i de les seves velles estructures masclistes i les expressions sinceres i divertides davant les dificultats de la vida quotidiana i la maternitat.

Disc de la setmana: “Camino Soria”

portada Camino Soria“Bécquer no era idiota, ni Machado un ganapán”

Gairebé vint anys després de la dissolució de Gabinete Caligari, la remasterització d’aquest  ara ja clàssic de la música espanyola retorna a les nostres oïdes i la nostra memòria frases tan ben travades com aquesta, i una bona quantitat de cançons que formen part de l’imaginari col·lectiu per dret propi. Amb art de Pablo Sycet i fotografia d’Alberto García-Alix, Camino Soria serà recordat com un dels discos més treballats del pop espanyol.

 Camino Soria surge de un chasquido de genialidad y es hoy, treinta años después de su publicación, un artefacto pop audiovisual cuyo discurso conceptual ha trascendido los embates del tiempo”   

EDI CLAVO, Camino Soria (Contraediciones, 2018)

Disc de la setmana: “Face your fear”

portada Face your fearCurtis Harding retorna amb força i carisma als escenaris des del seu segon disc, FACE YOUR FEAR.

Amb un estil elegant i un repertori construït sobre la seva àmplia formació en gòspel, blues, R&B i rock, Harding aconsegueix traslladar-nos a una atmosfera sensual plena de melodies psicodèliques i bases de ritmes negres sublimats fins l’estatisme.

Des del vídeo pel sisè tema de l’àlbum, “Need your love”, trenca els esquemes socials i estètics del soul clàssic i fa arribar una proposta oberta, que un públic heterogeni pot gaudir i adaptar a la seva pròpia experiència de la música.

Disc de la setmana: “Touristes”

portada TouristesAquest feliç encontre entre la gran dinastia musical Farka Touré, tot un referent del blues del desert de Mali, i el gòtic nord-americà de la georgiana establerta a Brooklyn Julia Easterlin ens deixa una poc habitual fusió sense costures.

La veu trencada, la queixa i el gemec d’Easterlin s’adapten i refermen l’arpegi de la kora d’una forma gairebé orgànica.

Disc de la setmana: “Reluciente, rechinante y aterciopelado”

portada Reluciente, rechinante, aterciopeladoUna veu poderosa, un baix ferm. Andrea Echeverri i Héctor Buitrago: ATERCIOPELADOS.

Una banda de rock colombiana que és més que una banda de rock i Colòmbia és només un lloc de partida pel gran viatge universal: un projecte de reconeixement de la identitat humana, de la presència femenina més enllà de l’estereotip, de la pervivència de les societats indígenes i del seu llegat, de la nostra petjada cultural i ecològica (tot l’art de la portada s’elabora amb materials recuperats).

Disc de la setmana: “Approximately infinite universe”

portada Approximately infinite universeA principis de 1973 Yoko Ono entrega un doble àlbum.

Suposa un gir des dels seus primers treballs, considerats experimentals i fruit d’una recerca sonora  a través de veus i instruments de percussió, cap a un pop-rock més convencional, si aquesta paraula pot tenir sentit en la trajectòria d’una artista eclèctica que ha conreat i fusionat disciplines com la poesia, el dibuix, la fotografia, la performance i la instal·lació.

Amb un presència activa i ininterrompuda en el debat públic sobre l’art i la seva funció de cohesió social (actualment els seus tuits segueixen fent arribar missatges de pau arreu del món)  és en aquest disc on podem localitzar les seves primeres reflexions en clau feminista:

“I have a woman inside my soul,
Her eyes sombre and sad.
She waves her hand to try to reach me,
But I can’t hear what she says.”

Disc de la setmana: “Master of puppets”

La banda que va portar el trash metall als escenaris de tot el món va entregar aquest tercer àlbum d’estudi el 1986. Molts dels seus temes han estat inclosos en actes públics, sèries de televisió i videojocs, en un moviment d’arrelament en la cultura popular nord-americana del qual Metallica n’és avui en dia una icona, així com un referent per a molts grups de rock i heavy metall. La portada ha estat sovint interpretada en clau antigovernamental i antibel·licista, en la línia de crítica social i política de les seves lletres.

 

Disc de la setmana: “Everything is my family”

portada Everything is my familyEverything is my family és un disc de mirada holística i un crisol de sons d’arreu del món. Es tracta del tercer que publica Crystal Fighters, una banda indi nascuda a Londres el 2007, i sembla fusionar totes les experiències musicals i vitals dels seus components recollides al llarg d’un viatge psicodèlic a través de sostrats culturals africans, sud-americans, bascos o canaris, sempre des d’una òptica dance.

Aquesta abraçada entre el folk i el pop pren forma física en una portada plena de color i vida molt lloada per la crítica.

Disc de la setmana: “Running the voodoo down”

portada Running the voodoo downTot i les omissions observades per la crítica especialitzada (es troba a faltar Sun Ra o Curtis Mayfield), aquest doble recopilatori fascina per l’eclecticisme del corpus de música negra del qual deixa constància, emmarcat entre el 1967 de The Chambers Brothers i el 1980 de James Blood Ulmer.

Parafrasejant el títol del tema d’Sly and The Family Stone, en desplegar el disc-mapa d’aquesta exploració, podríem dir:

Thank You For Talkin’ To Me Africa.

Disc de la setmana: “Arte y orgullo”

portada Arte y orgullo“Lo primero que pensé cuando escuché por primera vez a los Hermanos Cubero, a su folk alcarreño acústico con toque bluegrass, fue que me sonaban demasiado… rústicos. Pero, a medida que me los fui encontrando, fui entrando en esa música popular castellana que practican por gusto y, sobre todo, por convicción.

Defienden a ultranza su sonoridad, su manera parca, terrenal y desnuda de hacer las cosas, sin dobleces. Como recompensa, están llegando a más público del que teóricamente parecía tocarles.

Arte y Orgullo, su tercer álbum, es el más accesible. Los anteriores, aunque interesantes, podían acabar resultando un poco arduos para los no iniciados. Siguen los dos solos, haciendo canciones de raigambre popular, sin enchufar ni la guitarra ni la mandolina (basta escuchar esa contundente proclama con la que abren, ‘¿Quién electrificaría su alma?’). Pero han aumentado la cadencia, aproximándola de algún modo al ritmo de canción pop, la influencia bluegrass está más diluida, han virado hacia una temática más realista y aguerrida, menos bucólica y han aligerado el conjunto, dando lugar, también, a su mejor disco.”

Mireia Pería

jenesaispop.com