Entrades

Disc de la setmana: “The very best of Martin Denny”

portada ExoticaEns trobem davant un document excepcional que va donar nom a tot un gènere musical: l’exòtica.

Nascuda del contacte dels músics nord-americans amb les cultures de la Polinèsia i el Pacífic Sud i, especialment, de la incorporació de l’arxipèlag de les Hawaii com cinquantè estat dels EE.UU. el 1959, així com de l’arribada de la New Stereo Technology, aquesta forma d’easy-listening va esdevenir la banda sonora de les llars de classe mitjana als suburbis de les ciutats nord-americanes (a més de la música escollida per Tim Burton per acabar amb l’amenaça alienígena a la pel·lícula Mars Attacks!).

Disc de la setmana: “Omega”

portada OmegaLA CRÍTICA VA DIR…

“EL DISCO CON EL QUE MORENTE ROMPIÓ EL FLAMENCO”

“UN DISCO REVOLUCIONARIO” ,“ASESINO DEL CANTE”  

MORENTE VA DIR…

“MI INTERPRETACIÓN FLAMENCA DEL POETA EN NUEVA YORK”

CON LEONARDO COMPARTIMOS EL FLECHAZO LORQUIANO”

“EL CANTE, COMO CUALQUIER ARTE (…) DEBE SER PARA LA MAYORÍA”

“MOLESTAR, MUCHAS VECES, ES MUY NECESARIO”

Disc de la setmana: “Fortuna” d’Est Oest

portada FortunaLes cançons que conformen Fortuna, el primer disc dels osonencs Est Oest, destil·len penes i alegries quotidianes, sentiments que ens esperen amagats en un detall ja conegut i capturen la memòria i el cor.

Pop nostàlgic i il·lusionat alhora, com la pròpia banda declarava en una entrevista recent al diari digital Vilaweb:

“La sort és més atzarosa que la fortuna. Fortuna és ser ric en sentiments, emocions i il·lusions; I d’això nosaltres anem sobrats”. 

Disc de la setmana: “Toca’t el melic”

portada Toca't el melicTé el cap rodó, un gran somriure, un nas prominent i està fet de llana taronja…

 És en Mic!

Aquest àlbum, titulat ‘Toca’t el melic’, inclou 17 cançons interpretades per en Mic i el seu inseparable amic Cincsegons, juntament amb un grup de nens que fan de solistes o de cor.

Vuit de les melodies són originals, inspirades en les vivències i el món d’aquests simpàtics personatges, com la sortida del sol, el gest de tocar-se el melic, les disfresses fetes a casa, els colors de les fruites i verdures, i l’alegria de posar-se a cantar en qualsevol situació.

La resta són cançons tradicionals que han passat de generació en generació, com ‘Una mosca volava per la llum’, ‘Els titelles’, ‘Cap, panxa, genolls i peus’, ‘Eram, sam, sam’ o ‘Mireu els meus ànecs’.

Totes aquestes peces conviden els nens a ballar i moure’s, ja sigui pel ritme que desprenen o perquè algunes contenen petites coreografies o gestos perquè segueixin la música i la lletra amb el cos.

El disc incorpora un llibret amb il·lustracions i les lletres de totes les cançons.

 

Disc de la setmana: “More rain” d’M. Ward

portada More rainThis is a song about…

Aquest és un disc sobre com fer un disc sense cap gran mitjà digital, acaronant la guitarra com a un nadó i xiuxiuejant les paraules com si d’una cançó de bressol country-folk es tractés.

M.Ward, ja en un temps i un espai propis, fora de modes i plenament entregat a un procés creatiu assossegat, d’assaig i error, fa entrega d’aquest solvent More Rain i afiança una carrera musical que ja esdevé un capítol amb nom propi de la història del pop-rock nord-americà clàssic.

Disc de la setmana: “Love & hate” de Michael Kiwanuka

portada Love & hateFill de pares ugandesos establerts a Londres, Michael Kiwanuka inicia la seva carrera musical com a guitarrista de sessió i músic de gira (Adele Live 2011).

El 2012 publica el seu primer disc, Home again. El juliol de 2016 Love and hate irromp de manera inesperada en les llistes d’èxits, convertint-se en número u en moltes de les seleccions dels millors discos de l’any.

Kiwanuka llança un missatge d’autoafirmació a través de les seves lletres (“Black man in a white world”), la seva forma de cantar profunda i sostinguda, un marcat feeling en ritmes i melodies i, des de la portada, aquest yin-yang del soul: un cor que vibra d’amor i odi.

Disc de la setmana: “Jo competeixo” dels Manel

portada Jo competeixoL’abril de 2016, el periodista musical Aleix Ibars, des de la capçalera electrònica Indiespot, presentava així el nou disc dels Manel:

“Once nuevas canciones (…) en las que el grupo catalán da un notable salto mortal, sin por ello renunciar a su esencia a la hora de elaborar irresistibles melodías de alma pop, que esta vez –y como principal novedad– han sido grabadas al otro lado del charco.”

 

L’estiu d’aquell any, la banda que el 2008 ens havia dut al mar i havia marcat un abans i un després en el panorama musical nacional, ens va posar de genolls, parafrasejant  el seu ben travat tema “Sabotatge”.

El públic rep molt bé la seva proposta de ritmes canviants i continua deixant-se seduir pel seu univers narratiu (amb picades d’ullet als grans mites femenins del món pop), que ara pren camins menys figuratius, més impressionistes.

 

Manel: el canvi i la permanència com a motors creatius.

Disc de la setmana: “Martirio: 30 años”

portada MartirioMaria Isabel Quiñones Gutiérrez, Martirio.

En la dècada dels 80 va conduir la copla andalusa fins la postmodernitat.

Ara celebra 30 anys de carrera envoltada per grans artistes iberoamericans.

 

Disc de la setmana: “I learned the hard way” de Sharon Jones & The Dap-Kings

portada I learned the hard way2016 ha estat un any de dol per a la música, amb la desaparició de figures molt destacades en el món del pop.

El mes de novembre ens deixava la cantant de soul i funk Sharon Jones. Juntament amb la formació The Dap Kings, havia gaudit d’un èxit discogràfic tardà, tot i que la seva carrera tenia profundes arrels als cors de gospel de la seva Georgia natal.

Els seus directes enèrgics i empàtics no es van aturar durant els tres anys en què Miss Jones va lluitar coratjosament contra el càncer. Aprenentatges durs i una obra tremendament vital.

 

Disc de la setmana: “Move: live in Tokyo” d’Hiromi, the Trio Project

portada CD

Estils antics per a músics actuals.

Els escenaris acullen noves formes d’executar les partitures i, sobretot, de presentar-les a un públic que cada vegada és més ampli i més divers.

El virtuosisme de la nipona Hiromi Uhera pren volada en uns directes plens d’energia i bon humor, en els quals les fronteres entre el jazz, la música clàssica, el rock progressiu i la fusió desapareixen.

Parafrasejant el títol del DVD musical que presentem, la música canvia però, com sempre, segueix movent els nostres cors.