Entrades

Disc de la setmana: “Touristes”

portada TouristesAquest feliç encontre entre la gran dinastia musical Farka Touré, tot un referent del blues del desert de Mali, i el gòtic nord-americà de la georgiana establerta a Brooklyn Julia Easterlin ens deixa una poc habitual fusió sense costures.

La veu trencada, la queixa i el gemec d’Easterlin s’adapten i refermen l’arpegi de la kora d’una forma gairebé orgànica.

Disc de la setmana: “Reluciente, rechinante y aterciopelado”

portada Reluciente, rechinante, aterciopeladoUna veu poderosa, un baix ferm. Andrea Echeverri i Héctor Buitrago: ATERCIOPELADOS.

Una banda de rock colombiana que és més que una banda de rock i Colòmbia és només un lloc de partida pel gran viatge universal: un projecte de reconeixement de la identitat humana, de la presència femenina més enllà de l’estereotip, de la pervivència de les societats indígenes i del seu llegat, de la nostra petjada cultural i ecològica (tot l’art de la portada s’elabora amb materials recuperats).

Disc de la setmana: “Approximately infinite universe”

portada Approximately infinite universeA principis de 1973 Yoko Ono entrega un doble àlbum.

Suposa un gir des dels seus primers treballs, considerats experimentals i fruit d’una recerca sonora  a través de veus i instruments de percussió, cap a un pop-rock més convencional, si aquesta paraula pot tenir sentit en la trajectòria d’una artista eclèctica que ha conreat i fusionat disciplines com la poesia, el dibuix, la fotografia, la performance i la instal·lació.

Amb un presència activa i ininterrompuda en el debat públic sobre l’art i la seva funció de cohesió social (actualment els seus tuits segueixen fent arribar missatges de pau arreu del món)  és en aquest disc on podem localitzar les seves primeres reflexions en clau feminista:

“I have a woman inside my soul,
Her eyes sombre and sad.
She waves her hand to try to reach me,
But I can’t hear what she says.”

Disc de la setmana: “Master of puppets”

La banda que va portar el trash metall als escenaris de tot el món va entregar aquest tercer àlbum d’estudi el 1986. Molts dels seus temes han estat inclosos en actes públics, sèries de televisió i videojocs, en un moviment d’arrelament en la cultura popular nord-americana del qual Metallica n’és avui en dia una icona, així com un referent per a molts grups de rock i heavy metall. La portada ha estat sovint interpretada en clau antigovernamental i antibel·licista, en la línia de crítica social i política de les seves lletres.

 

Disc de la setmana: “Everything is my family”

portada Everything is my familyEverything is my family és un disc de mirada holística i un crisol de sons d’arreu del món. Es tracta del tercer que publica Crystal Fighters, una banda indi nascuda a Londres el 2007, i sembla fusionar totes les experiències musicals i vitals dels seus components recollides al llarg d’un viatge psicodèlic a través de sostrats culturals africans, sud-americans, bascos o canaris, sempre des d’una òptica dance.

Aquesta abraçada entre el folk i el pop pren forma física en una portada plena de color i vida molt lloada per la crítica.

Disc de la setmana: “Running the voodoo down”

portada Running the voodoo downTot i les omissions observades per la crítica especialitzada (es troba a faltar Sun Ra o Curtis Mayfield), aquest doble recopilatori fascina per l’eclecticisme del corpus de música negra del qual deixa constància, emmarcat entre el 1967 de The Chambers Brothers i el 1980 de James Blood Ulmer.

Parafrasejant el títol del tema d’Sly and The Family Stone, en desplegar el disc-mapa d’aquesta exploració, podríem dir:

Thank You For Talkin’ To Me Africa.

Disc de la setmana: “Arte y orgullo”

portada Arte y orgullo“Lo primero que pensé cuando escuché por primera vez a los Hermanos Cubero, a su folk alcarreño acústico con toque bluegrass, fue que me sonaban demasiado… rústicos. Pero, a medida que me los fui encontrando, fui entrando en esa música popular castellana que practican por gusto y, sobre todo, por convicción.

Defienden a ultranza su sonoridad, su manera parca, terrenal y desnuda de hacer las cosas, sin dobleces. Como recompensa, están llegando a más público del que teóricamente parecía tocarles.

Arte y Orgullo, su tercer álbum, es el más accesible. Los anteriores, aunque interesantes, podían acabar resultando un poco arduos para los no iniciados. Siguen los dos solos, haciendo canciones de raigambre popular, sin enchufar ni la guitarra ni la mandolina (basta escuchar esa contundente proclama con la que abren, ‘¿Quién electrificaría su alma?’). Pero han aumentado la cadencia, aproximándola de algún modo al ritmo de canción pop, la influencia bluegrass está más diluida, han virado hacia una temática más realista y aguerrida, menos bucólica y han aligerado el conjunto, dando lugar, también, a su mejor disco.”

Mireia Pería

jenesaispop.com

Disc de la setmana: “Elwan”

portada ElwanTinariwen, la música dels homes blaus.

Tinariwen, el contacte entre el poble tuareg i occident es fa material en una guitarra eléctrica.

Tinariwen, l’art com a refugi, el refugi com a art.

 

Noves perspectives, fins i tot en la aparent monotonia del desert africà, dels repetitius ritmes dels pobles que el travessen.

 

Elwan: Elefants, que poden destruir el que els envolta o fer-ho més bonic.

Sempre hi ha una opció.

Disc de la setmana: “Escuela de capataces”

portada Escuela de capataces“Lo primero que sorprende en este disco son las letras. Miqui Puig ha llegado a la madurez como compositor a través de ellas, seis años desde su anterior disco han dado para mucho. Sin apenas escenas, llegando hasta lo críptico en ocasiones, la pareja de compositores que forma con Marc Botey –presente desde la época de Los Sencillos– pone a prueba la sensibilidad del oyente frente a las palabras para desentrañar emociones. Sí, emociones que laten con fuerza bajo mensajes aparentemente faltos de cohesión, pero llenos de sensaciones.

Lo segundo es un tono de sólida melancolía en estas letras, de pérdida. No en vano los créditos recuerdan a amigos desaparecidos –Sergio Algora o Alfredo Calonge, de los Negativos–; pero esta desolación contrasta con melodías alegres, instrumentaciones que potencian el hedonismo y que llevan por ejemplo a la melancólica ‘Vos trobava a faltar’ –donde habla de sí mismo, de su ausencia estos años–, a ser un regalo llenapistas. El recorrido musical, por tanto, no sorprende entre la producción del artista: es acogedor y conocido. Cómodo. Consistente.”  César Prieto, Efe Eme.com

Amb el directe de factura impecable de l’Agrupació Ciclista Puig, reforçat per l’elegància de tota la banda (els mitjons a joc), Miqui Puig retorna a l’escenari com a  front man amb aquest Escuela de capataces.

“Se mueve así, te mueve a ti… y a mí”.

Disc de la setmana: “Triplicate” de Bob Dylan

portada TriplicateDylan entrega el seu 38è àlbum d’estudi, triple on cada disc té una durada de 32 minuts: una xifra enigmàtica, com tants altres missatges i fets de la carrera del Nobel de Literatura, qui, en ser preguntat, el presenta com a símbol de llum.

Els trenta temes que el conformen havien estat anteriorment enregistrats per Frank Sinatra, American Standards que marquen la seva trajectòria actual, i han estat produïts per Jack Frost, que no és cap altre que el propi Dylan.