Entrades

Disc de la setmana: “Cançao do amor demais”

Cançao do amor demaisEl 1958 el poeta, cantautor  i compositor Vinicius de Moraes convida la cantant i actriu Elizete Cardoso a interpretar un àlbum que marcarà una fita en la història de la música.

Considerat el primer disc de bossa nova (la reformulació dels ritmes populars brasilers en clau de jazz),  Cançao do amor demais recull tretze talls d’autoria conjunta amb el compositor, guitarrista i pianista Antonio Carlos Jobim.

En aquesta ocasió, el segell Aquarela do Brasil el presenta en una acurada edició que reprodueix la gràfica de l’original i en la qual s’inclouen altres grans enregistraments de la carrera de Cardoso.

Disc de la setmana: “Oriol Perucho”

portada Oriol Perucho

http://www.elpunt.cat

“Peruchísimamente suyo, Oriol Perucho vivió sus dos pulsiones vitales, la libertad y la música, con la disciplina del monje que se encierra en la cartuja y se aparta de lo mundano. Lo decía todo de ese modus vivendi la estancia que habitaba solitario, pues no otra cosa sino un tabuco de apenas una pieza le servía de hogar; un local rectangular apostado a un flanco de la rampa de un garaje. Libros y discos lo atestaban, y en el centro, presidiéndolo como lo había hecho con su existencia, reinaba una batería que reducía a subsidiario cualquier otro elemento o enser. En sus parches estaba curtida toda una vida, ya que mayormente la dedicó a explorar y descifrar ese instrumento. Tampoco fue un baterista al uso. Enemigo de la fatuidad virtuosista, su percutir batía sensual y sutil, cinemático dirían unos, aunque otros preferimos atribuirle propiedades literarias. Perucho escribía con la batería: conjugaba verbos, construía oraciones, acentuaba y entrecomillaba, forjando una sintaxis propia con la que contribuyó a narrar alguno de los más destacados episodios del experimentalismo barcelonés de las cuatro últimas décadas.

Caja de cuatro CDs y un DVD, “Oriol Perucho” (2017) es fundamentalmente el rendido recordatorio de los muchos amigos a los que subyugó con su peculiar bonhomía y humor, irritándolos también con su perfeccionismo e idiosincrasias más pendejas. Amigos que recolectó a su paso por PERUCHO’S, TROPOPAUSA, KONIEC, MOISÉS MOISÉS, BEL CANTO ORCHESTRA, Les Anciens, etc. Muestras grabadas de casi todas esas formaciones y de colaboraciones varias quedan recogidas en el CD adjunto, “Bonus Tracks” –con once temas registrados en el período 1977-2016–, al documental “Oriol Perucho In Memoriam” de Martí Sans, en el que varios de esos camaradas de goces y fatigas, presentes asimismo en un inestimable libreto, rememoran su persona y obra.

De esta última, la que realizó en solitario se apodera de las restantes tres quintas partes del cofre, con facsímiles del tríptico formado por “Insultó, le multaron y dejó de comer” (1992), “Zapping CD” (1994) y “Así pasan 45 min” (1999), los tres álbumes que grabó a su nombre arropado por prácticamente el directorio al completo de las vanguardias barcelonesas habidas entre 1971 y 2016. En ellos, las demiúrgicas capacidades de Perucho para catalizar esas corrientes implementan un ingenioso, imaginativo e irreductible discurso subjetivo; fascinante crisol de un eclecticismo imposible de catalogar. Como lo era uno de los personajes más humildes y no obstante carismáticos, relevantes, de la historia musical reciente de Barcelona.” JAIME GONZALO, Rockdelux (5/2/2018)

Disc de la setmana: “The Laughing Apple”

portada The laughing appleThe Laughing Apple (2017) és el quart disc de Cat Stevens-Yusuf després de la seva benvinguda reaparició el 2006. El títol esdevé un pont entre passat i futur que fa referència a una cançó inclosa a New Masters (1967).

A cinquanta anys del seu debut discogràfic, es tracta d’un àlbum delicat i d’acurada producció, conformat per vuit revisions de temes d’èxit o que en el seu moment havien estat objecte d’uns arranjaments molt invasius i set noves cançons amb un alt contingut biogràfic.

Amb la seva inconfusible i càlida veu, ens parla de la paternitat, de la  fe en la vida, de la paciència i l’amor enmig de les solituds i les violències del món contemporani.

Es tracta d’un retorn al seu so clàssic, de segell propi, com també ho són les seves poètiques il·lustracions.

Disc de la setmana: “Humitat relativa”

portada Humitat relativa“Sabemos que los éxitos instantáneos camuflan muchos discos de oropel. La industria musical desbroza su camino hacia los medios de comunicación, y el público abraza la novedad con entusiasmo, pero al final ese fulgor se desvanece con la misma rapidez con que la noche engulle los fuegos de artificio. Otros discos, sin embargo, recorren el camino inverso.(…) Muchos años después, emergen de nuevo a la superficie a través de la fórmula de las reediciones.

Ése podría ser el resumen de por qué Humitat Relativa, el álbum de debut de Remigi Palmero (Alginet, 1950), figure siempre entre los mejores discos de pop español de la historia cuando, paradójicamente, apenas lo conoce nadie. Grabado en los estudios Tabalet de Alboraya en 1978 y publicado en 1979 por Puput, filial de la discográfica Zafiro, Humitat Relativa vuelve ahora de nuevo a la actualidad gracias a una cuidada reedición comandada por La Casa Calba que coincide con su 40 aniversario.

Se completa así la operación de rescate de esa trilogía mediterránea fundamental gestada en el ambiente bohemio que se respiraba en València y alrededores a finales de los años setenta y principios de los ochenta: Brossa d’ahir (1977), de Pep Laguarda i Tapineria; Humitat Relativa (1979), de Remigi Palmero i Bon Matí, y Cambrers (1981), de Julio Bustamante. Cada uno con sus particularidades –el primero en una onda más “folk campestre”, el segundo más ecléctico y enraizado en la idiosincrasia popular valenciana, y el tercero más urbanita-, juntos forman una de las piedras miliares de la tradición musical valenciana. Su brillo, además, permanece intacto.”                                                                                                  www.valenciaplaza.com  (7/6/2018)

Disc de la setmana: “Dintríssim”

portada DintríssimEls quatre músics de Xiula, després de tant viatjar pel món, decideixen iniciar l’aventura definitiva: un recorregut per l’interior del cos humà on podran descobrir alguns dels secrets i de les problemàtiques que samaguen en cadascun de nosaltres. Un viatge que no deixa de ser la metàfora d’un moment introspectiu que creiem mes necessari que mai; un aturar-se per respirar, tancar els ulls i mirar cap endins.

A través de la música i l’humor, els Xiula senfrontaran al sucre, vibraran amb els polls, gaudiran duna meditació́ màntica col·lectiva, rapejaran sobre la verdura i el peix, i tractaran altres temes que afecten a tots i totes, com els mocs o les pantalles.

Disc de la setmana: “Understand what black is”

portada Understand what black isEl 19 de maig de 1968 el Harlem de New York va escoltar el primer vers del que seria una llarga trajectòria artística amb grans i inesperades influències.

La lluita pels drets civils, amb l’assassinat del reverend Martin Luther King Jr. l’abril del mateix any, omple els carrers els Estats Units de reivindicacions de tota mena, però és la paraula, parlada i escrita, la que genera una nova força social: la gent negra pren la paraula.

The Last Poets esdevenen un altaveu cultural sense precedents i el seu vers lliure l’inici d’una era, un passat ben present, les arrels i el fruits del hip hop.

Cinquanta anys després els seus missatges d’emancipació i llibertat mantenen tot el seu poder i la seva vigència.

Disc de la setmana: “To Syria, with love”

portada To Syria, with loveAmb dos discos d’estudi i centenars de festejos de boda a les seves esquenes, Omar Souleyman torna amb aquest tercer enregistrament per recordar-nos que, davant la barbàrie, la música i la dansa reivindiquen i guareixen. Des de l’exili, però, ens canta, a ritme    d’accelerades adaptacions electròniques dels folklores àrabs dabke i baladi:

 

“Han passat sis anys des que sóc fora

i estic cansat de buscar casa meva

i preguntar pels meus éssers estimats.

La meva ànima està ferida i és com si tingués pols als ulls.”

Disc de la setmana: “Zona temporalmente autónoma”

portada Los PlanetasEntén la crítica especialitzada que Zona temporalmente autónoma suposa el retorn de Los Planetas, la banda indie formada a Granada a inicis dels 90, després d’una etapa de dedicació a altres projectes musicals i una exploració lliure dels pals flamencs també presents en molts dels catorze temes que el formen. Amb un títol prestat pel manifest anarquista i distòpic del pensador Hakim Bey, s’obre amb un “Islamabad” en la que J, ara no, no amaga la veu:

 “Porque tienes miedo de perder tu sitio

Sabes que sin violencia estarías perdido (…)

En cientos de años y millones de muertes

de los hermanos y hermanas más inocentes”

Disc de la setmana: “You were never really here”

portadaMés conegut com a teclista de la banda britànica Radiohead, el talentós multi-instrumentista Jonny Greenwood signa aquesta inquietant banda sonora original. Distorsions i percussions ens guien en la descoberta dels laberints vitals  d’un veterà de Vietnam del qual desconeixem gairebé tot. Formada per onze temes instrumentals, ha estat considerada una de les millors del que portem de segle.

Patrons de música clàssica que, insospitadament, busquen incomodar-nos fins a aconseguir que connectem amb els límits d’aquest relat postmodern.

Disc de la setmana: “Mambo cósmico”

portada Mambo cósmicoSONIDO GALLO NEGRO: A la comunió humana per l’electrònica.

Del registre concret a l’experiència col·lectiva, recuperant substrats i tradicions.

De Mèxic a l’univers, ballant: MAMBO CÓSMICO